EL RETORN DEL PETIT PRÍNCEP per Rosa Roca (cantant de la Coral)
L’alzina majestuosa ens acull. Sota el seu brancatge, mà generosa oberta que atura el temps i ens retorna l’ésser, la nit ens meravella insòlitament lluminosa. L’aire s’ha encalmat. Tot és pur silenci.
De sobte el terraplè s’il·lumina i l’escenari natural convertit en desert ens captiva i ens transporta a mil milles de tota terra habitada. Sentim un frec de passes, la veu tímida de l’aigua gronxant-se dins d’una cantimplora i apareix l’home: les ulleres al front, la motxilla a l’esquena, el feixuc aparell a les mans, cansat i alhora decidit a reparar la peça que li ha portat tants maldecaps. En descarregar-se de la feixuga càrrega s’adona que som allà, s’asseu a la roca i la història recomença. La màgia s’apodera de Querol. I els ulls i els cors es claven tots a la una en aquest escenari natural d’excepció. Fins i tot la lluna plena s’alça lentament per assistir, ella també, a l’espectacle.
“Si et plau, dibuixa’m un xai”... La veu neta, clara i poderosa del Petit Príncep talla el silenci, traspassa l’espai, ressona dins nostre i ens destapa el record o ens sorprèn amb ingènua novetat. I la història més llegida de totes les històries mai contades es desgrana amb fidelitat absoluta, sorprenent-nos tant amb el seu contingut com amb la bellesa plàstica indiscutible d’aquest espai natural incomparable i de la magnífica posada en escena. Un rere l’altre, els planetes i els personatges que els habiten ens confronten amb les seves paraules i ens arrenquen un somriure de complicitat. Els actors i les actrius desgranen el fil de la història i ens connecten amb la més arquetípica essència humana, que reviu i aflora a les nostres ments, recordant-nos el joc, l’absurd i el misteri de ser humans.
De sobte el piano s’hi afegeix amb melangia, el clarinet ens embolcalla els sentits i el baix i la bateria marquen els accents. Les veus s’hi acoblen i a ritme de vals, blues, txa-txa-txa o bolero reforcen els personatges amb cançons plenes d’humor, ironia i dolcesa.
El Petit Príncep torna a ser el nostre estimat amic, l’habitant únic del l’asteroide B-612. I tots nosaltres ens sentim per una bona estona aviadors perduts en el desert del Sàhara, captivats, domesticats, amb el cor encongit perquè sabem quin és el desenllaç. Però la màgia del teatre ens recorda una vegada més que el que és autèntic no mor mai perquè resta ancorat més enllà de l’espai i del temps en el nostre cor d’infant, aquell que és capaç de contemplar les estrelles i crear-hi lligams. I amb les espelmes enceses, petites estrelles brillant sota l’alzina de Querol, la rosa, el rei, el vanitós, el bevedor, l’home de negocis, el fanaler, el geògraf, la serp i la guineu arrenquen els aplaudiments dels més de cent vuitanta assistents que, de tan corpresos i emocionats, quasi ni gosen trencar l’encís i la màgia d’aquests inoblidables instants.
I tornem a tocar de peus a terra. Encaixades, i comentaris de felicitació, especialment per a l’Eloi Hernàndez, en Joan Vall i la Fàtima Brunet, entusiastes i infatigables directors de l’espectacle. Algú apunta discretament que per a la propera no estaria de més que s’afegís més gent a la coral. Tothom vol felicitar també en Roger Buxó, que ha donat vida magníficament al Petit Príncep i ha memoritzat sense dubtar ni un segon un paper llarg i difícil. Algú altre ho fa als organitzadors del sopar, pels seus bons càlculs: ni s’ha quedat ningú amb gana ni s’haurà de llençar menjar. Els encarregats de so i il·luminació respiren alleugerits perquè la feina ha estat un èxit. Els actors continuen la festa i comenten la jugada fent rotllana sota l’alzina.
Tots pensem que ha valgut la pena. Que sempre és un regal que torni el Petit Príncep. I ens fiquem al llit agraïts a l’equip de l’Associació Cultural i Recreativa de Fonollosa i al grup de teatre Faltagent per l’organització d’aquesta altra esplèndida vesprada sota l’alzina del mas Querol.
Rosa Roca
